by Pere Gelis
L’Esperanto és un idioma auxiliar internacional creat l’any 1887 pel Dr. Lázaro Luis Zamenhof, nascut l’any 1859 a Bialistok, un poble a la frontera entre Polònia i Rússia. A Bialistok coexistien quatre cultures (russos, alemanys, jueus i polonesos), cadascuna d’elles amb la seva pròpia llengua i no sense dificultats en un clima de crispació i odi constants. El jovenet Zamenhof va creure que tot aquell odi i menyspreu es devien sobretot a la manca d’enteniment existent entre els habitants del seu poble i dels pobles veïns i, amb la ingenuïtat característica de la infància, va pensar que si existís una llengua comuna per a tots s’acabarien les desavinences. Però Zamenhof no va iniciar la seva tasca de seguida, sinó després d’uns quants anys durant els quals va poder comprovar que cap llengua ja existent no podia utilitzar-se com a llengua comuna, a causa de les dificultats d’assimilació i d’ús. Aleshores la pregunta va ser: per què no inventar una llengua fàcil d’aprendre i d’utilitzar per a tothom?
Abans d’acabar els estudis de secundària, Zamenhof ja practicava amb els seus companys coidearis la nova llengua encara no definitiva. Anys després va estudiar lletres a la universitat de Varsòvia i va traduir diversos llibres clàssics a aquella nova llengua. Finalment, el mes de juny de 1887, havent millorat ja la nova llengua en diversos aspectes, va publicar un llibre titulat “Idioma Internacional” que signava amb el pseudònim de Doctor Esperanto, que en la seva llengua creada vol dir “aquell qui té esperança”.
A partir d’aleshores l’Esperanto ha estat objecte d’estudi i d’aprenentatge a escala mundial, i el nombre de parlants no ha parat d’augmentar, tot i la evident manca de suport tant per part de governs com d’organismes internacionals.
El 1954, la UNESCO va declarar l’Esperanto Idioma Internacional reconeixent-ne la utilitat com a idioma auxiliar. Durant el segle XX diverses personalitats i erudits de les llengües n’exalten la missió i la idiosincràsia unificadora.
Tot i això, no han estat poques les dificultats que aquest projecte d’unificació lingüística ha hagut d’afrontar al llarg de la història: fins i tot ha arribat a ser considerat il·legal i se n’ha perseguit els parlants en algunes ocasions.
Concís i precís, l’esperanto és fàcil d’assimilar i es pot aprendre autodidàcticament, estudiant-lo interactivament a Internet o bé per correspondència. També es pot estudiar assistint als cursos que organitzen els grups locals. La seva facilitat resulta d’una gramàtica regular i d’un sistema de derivació que permet crear els mots d’una forma natural, a partir d’arrels internacionals.
L’evolució i l’enriquiment de la llengua estan garantits per l’ús: correspondència, trobades, viatges, festivals, literatura i famílies esperantistes. La vida social i cultural de la comunitat esperantòfona es desenvolupa sobretot amb contactes individuals a l’estranger, en els centres d’estada i trobades, en els congressos internacionals, a través dels grups locals, i també a Internet.
Malgrat tot, el cens de la població esperantòfona no ha arribat a créixer mai en proporcions desorbitades. Tot i la impossibilitat de realitzar un recompte a escala mundial, es calcula que actualment pot haver-hi uns dos milions de parlants arreu del planeta, i fins i tot hi ha també uns pocs milers de parlants natius d’Esperanto, és a dir, persones que tenen l’Esperanto com a llengua materna.
No es pot negar que vist des d’una perspectiva global el projecte és encisador, estimulant i en gran mesura ambiciós, tot i que potser s’emmarca dins d’una visió excessivament utòpica i allunyada de la realitat autàrquica, egòlatra i lucrativa en què estem immersos. Això no obstant, si girem el punt de mira cent vuitanta graus, els avantatges i inconvenients canvien totalment de coordenades: la llengua pot ser una eina potent o fins i tot una arma perillosa depenent de qui la utilitza i els parlants simple mà d’obra en tant que agents (voluntaris o involuntaris) de l’evolució globalitzada que ens assetja inexorablement.
Comentaris Recents