L’Esperanto és un idioma auxiliar internacional creat l’any 1887 pel Dr. Lázaro Luis Zamenhof, nascut l’any 1859 a Bialistok, un poble a la frontera entre Polònia i Rússia. A Bialistok coexistien quatre cultures (russos, alemanys, jueus i polonesos), cadascuna d’elles amb la seva pròpia llengua i no sense dificultats en un clima de crispació i odi constants. El jovenet Zamenhof va creure que tot aquell odi i menyspreu es devien sobretot a la manca d’enteniment existent entre els habitants del seu poble i dels pobles veïns i, amb la ingenuïtat característica de la infància, va pensar que si existís una llengua comuna per a tots s’acabarien les desavinences. Però Zamenhof no va iniciar la seva tasca de seguida, sinó després d’uns quants anys durant els quals va poder comprovar que cap llengua ja existent no podia utilitzar-se com a llengua comuna, a causa de les dificultats d’assimilació i d’ús. Aleshores la pregunta va ser: per què no inventar una llengua fàcil d’aprendre i d’utilitzar per a tothom?

Abans d’acabar els estudis de secundària, Zamenhof ja practicava amb els seus companys coidearis la nova llengua encara no definitiva. Anys després va estudiar lletres a la universitat de Varsòvia i va traduir diversos llibres clàssics a aquella nova llengua. Finalment, el mes de juny de 1887, havent millorat ja la nova llengua en diversos aspectes, va publicar un llibre titulat “Idioma Internacional” que signava amb el pseudònim de Doctor Esperanto, que en la seva llengua creada vol dir “aquell qui té esperança”.

A partir d’aleshores l’Esperanto ha estat objecte d’estudi i d’aprenentatge a escala mundial, i el nombre de parlants no ha parat d’augmentar, tot i la evident manca de suport tant per part de governs com d’organismes internacionals.

El 1954, la UNESCO va declarar l’Esperanto Idioma Internacional reconeixent-ne la utilitat com a idioma auxiliar. Durant el segle XX diverses personalitats i erudits de les llengües n’exalten la missió i la idiosincràsia unificadora.

Tot i això, no han estat poques les dificultats que aquest projecte d’unificació lingüística ha hagut d’afrontar al llarg de la història: fins i tot ha arribat a ser considerat il·legal i se n’ha perseguit els parlants en algunes ocasions.

Concís i precís, l’esperanto és fàcil d’assimilar i es pot aprendre autodidàcticament, estudiant-lo interactivament a Internet o bé per correspondència. També es pot estudiar assistint als cursos que organitzen els grups locals. La seva facilitat resulta d’una gramàtica regular i d’un sistema de derivació que permet crear els mots d’una forma natural, a partir d’arrels internacionals.

L’evolució i l’enriquiment de la llengua estan garantits per l’ús: correspondència, trobades, viatges, festivals, literatura i famílies esperantistes. La vida social i cultural de la comunitat esperantòfona es desenvolupa sobretot amb contactes individuals a l’estranger, en els centres d’estada i trobades, en els congressos internacionals, a través dels grups locals, i també a Internet.

Malgrat tot, el cens de la població esperantòfona no ha arribat a créixer mai en proporcions desorbitades. Tot i la impossibilitat de realitzar un recompte a escala mundial, es calcula que actualment pot haver-hi uns dos milions de parlants arreu del planeta, i fins i tot hi ha també uns pocs milers de parlants natius d’Esperanto, és a dir, persones que tenen l’Esperanto com a llengua materna.

No es pot negar que vist des d’una perspectiva global el projecte és encisador, estimulant i en gran mesura ambiciós, tot i que potser s’emmarca dins d’una visió excessivament utòpica i allunyada de la realitat autàrquica, egòlatra i lucrativa en què estem immersos. Això no obstant, si girem el punt de mira cent vuitanta graus, els avantatges i inconvenients canvien totalment de coordenades: la llengua pot ser una eina potent o fins i tot una arma perillosa depenent de qui la utilitza i els parlants simple mà d’obra en tant que agents (voluntaris o involuntaris) de l’evolució globalitzada que ens assetja inexorablement.

(Traducció al francès a sota – Traduction au français au dessus)

Després del gran diluvi universal, segons explica la Bíblia (Gènesi 11:1-9), els homes s’assentaren en una plana de la terra de Xinar i es proposaren crear una ciutat en vertical a Babel (equivalent a la Babilònia grega), per arribar al cel i així salvar-se d’un altre possible diluvi.[1] Però aquest projecte anava en contra de la idea de Déu, que volia que la humanitat s’estengués per tota la superfície de la terra i es reproduïssin allà.
Aquests descendents de Noè, parlaven una sola llengua i Yahvé (Déu), per tal de frustrar el seu projecte, va multiplicar les llengües fent que cada un dels constructors parlés un idioma diferent, amb la qual cosa van acabar no entenent-se entre ells i, per tant, aturant la construcció de la torre o ciutat vertical:
[...] 1 En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. 2 Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. 3 Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. 4 Després van dir: –Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra. 5 El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, 6 i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. 7 Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.» 8 Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. 9 Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra. [...]
Aquesta explicació bíblica del perquè dels diferents idiomes que hi ha, és la que ha tingut més representacions artístiques i, per tant, la més coneguda. No obstant això, la confusió de les llengües també s’ha relacionat en diverses ocasions amb l’episodi narrat en el Fets dels Apòstols (2:1-12):
[...] 1 Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. 2 De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. 3 Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. 4 Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se. 5 Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. 6 Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. 7 Sorpresos i meravellats, deien: –¿No són galileus, tots aquests que parlen? 8 Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? 9 Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, 10 de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, 11 tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu. [...]
Potser d’aquí ve el somni de molts homes de tornar a tenir una llengua única amb la que tots ens puguem entendre (La búsqueda de la lengua perfecta, Humberto Eco; Barcelona. Crítica. 1994). Però fins que aquest moment no arribi…

LE MYTHE DE LA TOUR DE BABEL

(Traduction au français par Pilar Nadal et Jean-Pierre Pauzat)

Après le grand déluge universel, d’après la Bible (Genèse 11 :1-9), les hommes s’installèrent dans une pleine de la région de Shinéar et ils ont entrepris de construire à Babel, une ville à la verticale (équivalent à la Babylonie grecque), pour arriver au ciel et ainsi se sauver d’un autre éventuel déluge. [1] Mais ce projet était contre la volonté de Dieu qui voulait que l’humanité s’étende sur toute la surface de la Terre et qu’elle s’y reproduise. Ces descendants de Noé parlaient une seule langue et Yahvé (Dieu), afin de contrarier leur projet, avait multiplié les langues afin que chacun des constructeurs parle une langue différente, ce qui a provoqué qu’ils ont fini par ne pas se comprendre et, par conséquent, d’être obligés d’arrêter la construction de la tour ou de la ville verticale : […] 1 Sur toute la terre, on parlait une seule langue et on utilisait les mêmes mots. 2. Les hommes ont migré à partir de l’orient, ils ont trouvé une plaine au pays de Shinéar et l’ont peuplée. 3. Alors, ils ont parlé entre eux pour faire des briques et les cuire au four. Ainsi, ils ont commencé à utiliser des briques au lieu de la pierre, et de l’asphalte au lieu de bitume. 4. Après, ils ont dit : –Allons, construisons une ville et une tour qui arrive jusqu’au ciel ; ainsi, nous nous ferons un nom et nous ne nous disperserons pas sur toute la terre. 5 Le Seigneur descendit pour voir la ville et la tour que les hommes construisaient, 6 et il se dît : « Voici que tous forment un seul peuple et parlent une seule langue, et tel est le début de leur entreprise ! maintenant, aucun projet ne sera irréalisable pour eux. 7 Descendons et là, confondons leur langage afin qu’ils ne se comprennent pas entre eux ». 8 Ainsi, le Seigneur les dispersa, à partir de cette région, sur toute la surface de la Terre, et ils abandonnèrent la construction de la ville. 9 C’est pour cette raison, que cette ville porte le nom de Babel, parce que c’est là, que le Seigneur confondit le langage de tous les habitants de la terre, et c’est de là, que le Seigneur dispersa les hommes sur toute la surface de la Terre. […] Cette explication biblique sur l’origine des langues différentes est celle qui a eu le plus de représentations artistiques et, par conséquent, la plus connue. Nonobstant cela, la confusion des langues a été, elle aussi, rattachée, à maintes reprises, avec l’épisode relaté dans les Faits des Apôtres (2 :1-12) : […] 1 Arrivés le jour de la Pentecôte, ils se trouvaient tous réunis. 2 Tout à coup, tel qu’un vent impétueux soudain, on entendit du ciel une rumeur qui remplit toute la maison où ils étaient assis. 3 Alors, ils ont vu apparaître des langues de feu qui se répartissaient et se posaient sur chacun d’entre eux. 4 Tous sont restés pénétrés du Saint-Esprit et ils ont commencé à parler des langues différentes, telles et comme l’Esprit leur octroya de s’exprimer. 5 Des juifs pieux provenant de toutes les nations qu’il y a sous le ciel, résidaient à Jérusalem. 6 Quand ils entendirent cette rumeur, les gens se sont rassemblés et sont restés déconcertés, car chaque personne entendait parler les autres avec sa propre langue. 7 Surpris et émerveillés, ils disaient : — Ne sont-ils pas des Galiléens tous ceux qui parlent ? 8 Donc, pourquoi chacun de nous les entend parler notre langue maternelle ? 9 Parthes, Mèdes et Élamites, habitants de Mésopotamie, de Judée et de Cappadoce, du Pont et de l’Asie, 10 de Frígia et de Pamfília, de l’Égypte et des régions de Libye touchant la Cyrène, et ceux qui parviennent de Rome, 11 tous, aussi bien des juifs que de prosélytes, des Crétois et des Arabes, nous les entendons proclamer dans leurs propres langues la grandeur de Dieu […] Peut-être que d’ici vient le rêve de beaucoup d’hommes d’avoir à nouveau une langue unique, à partir de laquelle, on pourrait tous se comprendre (La recherche de la langue parfaite, Humberto Eco ; Barcelona. Critique 1994). Mais, jusqu’à ce moment là…